Les fulles seques

En el record confós de mig segle enrera hi ha una sardana que parlava de les fulles seques. Temps aquells quan la meva vida encara escalava cap el vòrtex de la plenitud.
Ja fa anys que tot és, inexorablement, costa avall. I aquest sender únicament te fulles seques, la tardor de la vida, sense botons tendres de resurrecció.
També recordo una pel.lícula on en un trist apartament, una noia va morint lentament de tuberculosi. Pensa que morirá el dia en que l'arbre que veu per la finestra perdi l'ultima fulla de l'any. Una nit de vent i neu pensa que tot s'acaba. Però al matí, al clarejar, la fulla és allí. Somriu la noia, la fulla ha resistit, ella viurà...
Sota l'arbre, sobre la neu, mort, hi ha el pintor borratxo de l'apartament veí. Prop seu, escampats, pinzells i tubs de colors. Havia pintat, mentre la tempesta, una fulla seca a la paret.
(Per la Maria Carme, esportiva escombriaire de fulles seques.)

Esgarrifós

Dissabte passat, dissortadament,va morir una dona atropellada per un vahicle,mentre passejava amb una amiga per el Pont del Pelut, sobre el Ter. El conductor, un noi jove en un bon cotxe, diuen, feia carreres per allà; va entrar al pont descontolat, arrossegant les dones contra la verana, i tirant a baix una d'elles, la que va morir.
Esgarrifós, d'acord. Però em pregunto com es posible la quantitat de gent que va anar a visitar el lloc, allunyat del poble,diumenge i dilluns. Enraonant entre els grups que es creuaven, especulant, afegin misteri, salsa i merda. Un altre punt de romiatge va ser el tanatori.
Quants d'ells, digueu-me, van dessitjar un descansi en pau a la difunta? El poble visquè, amb joia, un tele-rscombreries particular.