En el record confós de mig segle enrera hi ha una sardana que parlava de les fulles seques. Temps aquells quan la meva vida encara escalava cap el vòrtex de la plenitud.
Ja fa anys que tot és, inexorablement, costa avall. I aquest sender únicament te fulles seques, la tardor de la vida, sense botons tendres de resurrecció.
També recordo una pel.lícula on en un trist apartament, una noia va morint lentament de tuberculosi. Pensa que morirá el dia en que l'arbre que veu per la finestra perdi l'ultima fulla de l'any. Una nit de vent i neu pensa que tot s'acaba. Però al matí, al clarejar, la fulla és allí. Somriu la noia, la fulla ha resistit, ella viurà...
Sota l'arbre, sobre la neu, mort, hi ha el pintor borratxo de l'apartament veí. Prop seu, escampats, pinzells i tubs de colors. Havia pintat, mentre la tempesta, una fulla seca a la paret.
(Per la Maria Carme, esportiva escombriaire de fulles seques.)
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Precios aquest post Carlos!
ResponderEliminarTots anem perdent les fulles durant el cami pero no van a parar a les escombreries, al racó dels records queden com a compostatge.
Una forta abraçada.
Mon
Reitero el que vaig dir dies endarrere: Escrius "de p. mare"!.
ResponderEliminarI tant de bo, aquesta tardor de la teva vida sigui una tardor eterna, sense hivern. Perquè no?.
Tot es possible.....